Sira i el príncep enamorat.

Conte de Joan Mulet, mestre de primària.
Il·lustracions de Martina Schreiner, dissenyadora.

Daroca és una ciutat emmurallada, entre muntanyes, de gent humil però orgullosa de viure en aquesta històrica ciutat. Famosa pels corporals tacats de sang, d'unes formes consagrades i guardades perquè no foren profanades per l'enemic en començar una batalla.

Fa molt temps allí vivia una donzella molt bella, amb els cabells daurats, simpàtica, amable; però el que més destacava del seu rostre, eren els seus ulls, verds com un camp de blat acabat de brotar i banyat pel sol. El seu nom era Sira.

Un dia el príncep d'Aragó, Cèsar, que estava de visita , per motiu d'una reunió de les Corts, observà una donzella pel carrer Major i quedà encisat per la seua mirada, neta, brillant, com dos rajos de sol. El seu cor bategà més de pressa que mai. Era Sira.

El príncep Cèsar es presentà a tan dolça xica, i al cap de pocs dies li confessà el seu amor i les seues intencions de convertir-la en Princesa d'Aragó.


Per tot el poble i fins i tot per la resta del Regne, corria la notícia de les intencions del Príncep i del seu amor per la bella Sira.
Se'ls veia passejar a cavall pels voltants de Daroca, anaven a la vora del riu Jiloca, riu d’aigua clara i transparent com els ulls de Sira, i la verdor dels arbres reflectida a l'aigua pareixia un corrent de maragdes que, en intentar agafar-les, es convertien en gotes d’aigua freda que venia de les muntanyes.
Per la nit miraven les estrelles, i una de tantes escolliren dos estrelles molt brillants per parlar-se quan estigueren lluny l’un de l'altre.
Eren feliços.

Com que la felicitat no és mai completa, un obstacle pertorbà la seua tranquil•litat. S'anuncià una guerra, i Cèsar va haver de marxar per defensar Aragó dels seus enemics. Abans de partir, Cèsar li digué a Sira que, quan volgueren estar junts, només haurien de mirar la seua estrella preferida.



Demostrant el seu valor, Cèsar anà amb els seus soldats i s’enfrontà cos a cos amb l'enemic; (però) tingué tan mala sort que una fletxa perduda se li va clavar al pit. El Príncep caigué del cavall malferit i va perdre molta sang.



La notícia li arribà a Sira que es posà trista i no parava de plorar. Per les vesprades anava a vora riu per recordar els passejos amb el Príncep. Les seues llàgrimes desconsolades eren tan grans que el cabal del riu Jiloca augmentà i es convertí en un estrany mar d’aigua salada. El color verd i les maragdes es van convertir en sal blanca i pàl•lida, i els ocells que havien acompanyat els enamorats amb els seus càntics, callaren de sobte i guardaren silenci.



Una nit, mirant l'estrella preferida de Cèsar, Sira veié que es feu més gran i de sobte s'apagà. Quedà sorpresa i trista, com si s'apagara l'esperança del seu cor. Als pocs dies li digueren que el Príncep havia mort.
Cada nit mirava les estrelles, però no trobava l’estrella preferida de Cèsar per més que la buscara. Contemplant el cel obert en soledat, Sira parlava com si l'escoltara el seu Príncep.




*********************************************

Diu la llegenda que van aparéixer dues estrelles de color verd, al lloc on mirava Sira, els dos astres més brillants de l'Univers.
Altres també diuen que al riu Jiloca, es trobaren dues maragdes grans, verdes com els ulls de Sira. Algú les deu haver amagat, perquè no s’han tornat a veure mai més.
Si alguna nit clara observeu el cel amb deteniment i trobeu dues estrelles verdes refulgents, tingueu per segur que són les de Sira i el Príncep que, estiguen on estiguen, se segueixen estimant.
O també cap una altra possibilitat: potser el vostre cor s'ha enamorat i dos astres verds han nascut del vostre amor.
Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?